Què és la baixa visió?
Els últims avenços en oftalmologia i la freqüència de les revisions oculars preventives permeten que un gran nombre de patologies que afecten els ulls no comportin la pèrdua total de la vista.
No obstant això, algunes malalties provoquen una pèrdua de visió que no es pot restablir per mitjà de la cirurgia, amb altres tractaments farmacològics o fins i tot amb ulleres convencionals. Aquesta visió, que pot ser útil però que és insuficient, s’anomena baixa visió.
Els símptomes més freqüents són la pèrdua de visió detallada d’objectes, la disminució del camp visual (visió lateral, graons…), o tots dos símptomes alhora.
Les malalties més freqüents que ocasionen baixa visió són la degeneració macular associada a l’edat (DMAE), la retinosi pigmentària, la cataracta, la retinopatia diabètica (RD) i el glaucoma.
Quins símptomes presenta la baixa visió?
- Pèrdua de visió central. El pacient nota una pèrdua de visió que li impedeix llegir, veure la televisió, reconèixer les cares de les persones, però que no li impossibilita la mobilitat. Això els passa a les persones que pateixen degeneració macular associada a l’edat (DMAE).
- Pèrdua de camp visual. El pacient té una limitació de la visió perifèrica (lateral, superior, inferior o tubular). Té problemes de mobilitat perquè no veu, per exemple, els obstacles ni les escales. És un símptoma clàssic del glaucoma o de la retinosi pigmentària.
- Enlluernament, pèrdua del contrast i confusió de colors.
- Distorsió de la imatge.
- Visió borrosa.
L’equip especialista en baixa visió fa un estudi per a avaluar la visió de cada pacient. A partir d’aquest estudi, es determina l’agudesa visual, la sensibilitat al contrast, el camp visual i la visió dels colors.
Quan hauríem d’anar a veure l’especialista en baixa visió?
Quan l’oftalmòleg ens ha diagnosticat una malaltia ocular (DMAE, glaucoma, cataracta no operable…) que ens impedeix fer tasques quotidianes de lluny o de prop, i que amb solucions òptiques convencionals (ulleres, lents de contacte…) no aconseguim millorar. Moltes vegades és l’oftalmòleg qui ens recomana aquesta mena de rehabilitació visual.
Què és un programa de rehabilitació visual?
L’objectiu de la rehabilitació visual és proporcionar a les persones amb discapacitat visual estratègies que els permetin continuar fent les activitats quotidianes en els entorns laboral, educatiu, cultural i d’oci, fet que afavoreix la integració social i l’autonomia personal.
Un programa de rehabilitació visual consisteix en un conjunt d’exercicis visuals destinats a ensenyar a fer un ús eficaç de les ajudes i la millora de les habilitats visuals.
Aquests instruments permeten aprofitar la resta visual per a millorar les habilitats de la vida diària i, per tant, contribueixen a augmentar la nostra qualitat de vida.
Cal entrenar diferents habilitats perquè el pacient domini l’ajuda: localització, enfocament, detecció, recorregut i rastreig. Els aspectes que més es recalquen són els de recorregut i rastreig o seguiment.
Un bon programa d’entrenament constitueix la base perquè l’ús posterior de la visió residual, amb ajudes òptiques, sigui satisfactòria i no deixi de fer-se servir davant de qualsevol dificultat.
L’entrenament s’ha de basar en les necessitats concretes que planteja cada persona i no solament en les que manifesta la família o les que pressuposa l’optometrista; per això l’entrenament ha de ser individualitzat.
Els objectius de l’entrenament específic en baixa visió s’han de fixar tenint en compte les característiques de cada pacient: edat, causa i grau de la discapacitat, intel•ligència, motivació, professió.
El punt de partida de l’entrenament o rehabilitació és que el pacient conegui les possibilitats de la resta visual que té i les repercussions funcionals que comporta la patologia, i que sàpiga com optimitzar-ne el funcionament amb ajudes òptiques.
