El blefaroespasme és el tancament involuntari de les parpelles, o parpelleig excessiu involuntari. Els primers símptomes del blefaroespasme són un augment ocasional del parpelleig d’un ull o de tots dos, o simplement certa dificultat per a mantenir els ulls oberts. La majoria dels pacients amb blefaroespasme presenten, a més, sensibilitat a la llum (fotofòbia) i sequedat dels ulls.
Si la malaltia progressa, els espasmes de les parpelles comencen a augmentar de freqüència, fins que són constants. Aquesta malaltia normalment és progressiva, ja que els espasmes solen augmentar de freqüència i els períodes de relaxació solen ser més curts. No obstant això, en alguns casos els espasmes arriben a aconseguir un replà i es mantenen en aquest nivell sense progressar.
Els símptomes solen començar durant la cinquena i la sisena dècades de vida, i és tres vegades més freqüent entre les dones. Encara que el blefaroespasme essencial benigne (BEB) va ser descrit per primera vegada en una revista mèdica nord-americana el 1985, ha estat durant els últims anys que els metges han començat a reconèixer que es tracta d’una alteració física i no psicològica.
