DMAE i Macula Seca

La degeneració macular associada a l’edat (DMAE), degeneració progressiva de la màcula, és la primera causa de pèrdua de visió del món occidental en pacients de més de cinquanta anys. Actualment, més de 25 milions de persones pateixen aquesta malaltia arreu del món i cada any s’hi afegeixen uns 500.000 afectats més. És una malaltia amb base genètica, si bé els factors epigenètics, és a dir, els hàbits de vida i els factors ambientals, juguen un paper fonamental en la modulació de la malaltia, de manera que la poden atenuar o agreujar. Dins dels factors epigenètics més importants s’ha vist el paper que juga la microbiota intestinal. En aquest aspecte, l’Institut de la Màcula és pioner en la recerca de l’impacte de la microbiota en la progressió de les diferents formes de la DMAE, incloent-hi la màcula seca.

Hi ha moltes subclasses de DMAE, amb diferents graus de severitat, progressió i pronòstic. Hi ha 3 estadis, la DMAE primerenca, la DMAE intermèdia i la DMAE avançada. En DMAE primerenca s’observen petits dipòsits de brossa en les capes externes de la retina, per un mal funcionament de les cèl·lules retinals, especialment l’epiteli pigmentari. En la DMAE intermèdia, aquests dipòsits ja son més grans, es produeixen canvis degeneratius visibles a les cèl·lules i comença a afectar-se la funció visual. En la DMAE avançada, l’estadi final és l’atròfia, és a dir, la mort de les cèl·lules retinals i, subseqüentment, la pèrdua de la capacitat visual. La velocitat de progressió d’aquesta atròfia serà diferent segons el subtipus de DMAE (fenotips), però a mitjà termini provocarà la pèrdua irreversible de la visió central. Això pot ser un procés d’uns pocs anys. Com a mecanisme de defensa reparatiu, molts ulls desenvolupen la forma humida, exsudativa o neovascular, també coneguda com màcula humida.

Sovint s’utilitza el terme DMAE “seca”, però és un terme confús, ja que hi ha qui l’utilitza per a la DMAE intermèdia i qui l’equipara a la DMAE atròfica, també coneguda com màcula seca. La màcula seca és una forma de degeneració de la màcula que pot evolucionar lentament, però que, en alguns casos, pot acabar en una pèrdua significativa de visió central si no es tracta adequadament. Així, és fonamental diagnosticar a temps la màcula seca i controlar-ne l’evolució.

Malauradament aquest intent reparatiu del propi cos per a evitar l’atròfia quasi sempre està fora de control i caldrà tractar aquests neovasos anormals per evitar el dany irreversible que provoca la seva exsudació en la retina. Requereix tractament immediat per evitar que es destrueixi la visió central de manera irreversible en un període curt de temps (parlem de terminis de setmanes o mesos). De tota manera, si aquests neovasos els tractem a temps i els “domestiquem”, el caràcter anàrquic exsudatiu pot representar una segona circulació que protegeixi del desenvolupament de l’atròfia, sempre que no es deixin de tractar i es mantinguin no exsudatius a llarg termini, durant anys. Aquesta protecció pot ser útil per prevenir la màcula seca en casos avançats, ja que permet reduir la progressió de l’atròfia central.