La DMAE exsudativa es controla a partir de l’aplicació de fàrmacs antiangiogènics, mitjançant injeccions intraoculars directament en la cavitat vítria. El fàrmac actua bloquejant la molècula que causa el desenvolupament i la progressió de les membranes neovasculars. Aquest tractament aconsegueix detenir la malaltia en la majoria dels casos, mantenint la visió inicial en tres de cada quatre casos i millorant-la en un de cada tres. Sempre depenent de com de precoç sigui el tractament, i després mantingut, per a evitar danys irreversibles.
Per aconseguir aquests resultats, és fonamental realitzar un diagnòstic precoç, quan encara no hi ha símptomes aparents o en els primers estadis de la malaltia. Aquesta pauta d’actuació és compartida per tots els oftalmòlegs, si bé sovint les mancances del sistema fan que els pacients no es tractin de seguida i això permet la progressió i agreujament de la malaltia. A l’Institut de la Màcula, organització de referència mundial especialitzada en DMAE, apliquem un tractament diferenciador amb l’objectiu de mantenir la malaltia a ratlla conservant el nivell de visió el més alt possible i durant un llarg període de temps.
El nostre tractament té dos eixos fonamentals:
1- Actuació proactiva
Per evitar que la malaltia recaigui, és fonamental que el tractament sigui proactiu i vagi per davant, de manera que el pacient rebi el nombre d’injeccions intraoculars necessàries. Malauradament, sabem que en molts països, fins i tot europeus com el nostre, els pacients són infratractats i reben de mitjana només 6 injeccions en 2 anys. S’estima que 3 de cada 4 pacients estan en aquesta situació, o pitjor. Segons diversos estudis i l’evidència científica, en el primer any, el nombre recomanat hauria de ser d’un mínim de 7 injeccions. A l’Institut de la Màcula apliquem pautes consensuades proactives per optimitzar els resultats d’eficàcia i seguretat, i fem les injeccions necessàries per a cada pacient.
2- Tractament a llarg termini
El benefici obtingut amb el tractament s’ha de mantenir el màxim temps possible. Estudis capdavanters, com els realitzats per grups de recerca australians, evidencien que si es tracta de manera suficient durant un llarg període es pot mantenir la visió durant molts anys. Desafortunadament, aquesta no és la pràctica habitual. A l’Institut de la Màcula tractem a llarg termini i fem un monitoratge rigorós, allargant, sempre que sigui possible, l’aplicació de les injeccions intravítries, però sense deixar el tractament per anys. És l’única opció de mantenir la visió més enllà del curt termini. Per a aquesta malaltia no hi ha dreceres i els intents d’observar la malaltia per a estalviar-se visites o injeccions i no tractar-la proactivament, la majoria de les vegades, acaba provocant recaigudes i pèrdues de visió que després ja no es poden remuntar.
Els axiomes tant estesos com “facis el que facis els pacients acabaran perdent visió en pocs anys” són falsos. A l’Institut de la Màcula tenim nombrosos casos de pacients que després de més de 10 anys de malaltia i de tractament segueixen llegint, que és la tasca més sofisticada per a un ull, així com una de les funcions més apreciades per les persones. Però per això cal ser molt rigorós i estar molt convençut en la constància del tractament a llarg termini. D’aquesta manera, l’educació del pacient i del seu entorn per part del retinòleg és de transcendència crucial.
Al Institut de la Màcula coneixem bé aquesta malaltia. En les darreres 3 dècades hem participat activament en la majoria d’assaigs clínics, descrit i publicat noves troballes sobre la patologia, hem contribuït amb nous règims de tractament i hem assessorat i assessorem nombrosos laboratoris i altres actors de la indústria farmacèutica per al desenvolupament de nous fàrmacs.
Avui en dia hi ha diversos tractaments disponibles. Lucentis (Ranibizumab) i Eylea (Aflibercept) són els dos fàrmacs principals que, de fa anys, no només han mostrat eficàcia, sinó també un perfil de seguretat molt elevat. Entre d’altres avantatges, són fàrmacs que venen precarregats en xeringa, per la qual cosa s’evita la manipulació de la medicació. El Bevacizumab (Avastin), fàrmac dissenyat originalment per a ser usat de manera intravenosa per al tractament de certs càncers, cada cop està més en desús, ja que no és un fàrmac registrat per a ús intraocular i, a més el medicament s’ha de manipular per fraccionar-lo a partir d’un vial gran.
En els darrers anys s’ha investigat el desenvolupament de fàrmacs que poguessin tenir una durada més llarga. Recentment s’ha aprovat un nou fàrmac, el Brolucizumab (Beovu), però un cop va començar-se usar, van aparèixer efectes secundaris greus d’inflamació ocular i vasculitis que no havien estat detectats en els assaigs clínics, i que fan que el seu ús sigui poc justificat en la immensa majoria de pacients. Un altre fàrmac, Faricimab (Vabysmo) s’ha aprovat recentment a diferents països i en breu estarà disponible al nostre entorn. Ha mostrat que pot tenir una durada una mica més llarga en alguns pacients i contribuirà a la millora del tractament d’aquesta malaltia.
Protocol de les injeccions intravítries:
- Revisions prèvies: és indispensable un examen oftalmològic complet que inclogui una retinografia, una autofluorescència, una tomografia de coherència òptica i, en certs casos, una angiografia sense contrast amb tomografia òptica, o amb contrast amb fluoresceïna i amb verd d’indocianina.
- L’aplicació de la injecció es du a terme amb anestèsia tòpica (gotes) i generalment no provoca molèsties importants. Es tracta d’un procediment curt que es fa a la consulta, sempre en unes condicions estrictes d’asèpsia.
- Precaucions: abans de la intervenció es desinfecta de manera abundant l’ull i les parpelles mitjançant solucions iodades.
- Riscos: com en qualsevol intervenció, el risc més greu és la infecció de l’ull, però si es du a terme una desinfecció preoperatòria correcta i es segueixen totes les pautes quirúrgiques d’asèpsia, el risc és extraordinàriament petit: menys d’un cas de cada tres mil pacients
En alguns casos es poden tenir molèsties a l’ull durant les primeres hores , tipus sensació de cos estrany, degut fonamentalment a la irritació que produeixen les solucions iodades per a la desinfecció, però es resolen en poques hores amb l’aplicació de col·liris.