Paràlisi facial 02/06/2013

La paràlisi facial és una disfunció temporal o permanent del nervi facial que afecta uns 20 de cada 100.000 habitants a Espanya cada any. El nervi facial és l’encarregat d’innervar la musculatura facial, per la qual cosa si es paralitza, es perd el to muscular del rostre.

Aquesta disfunció es manifesta tant estèticament com funcionalment, i suposa una repercussió enorme en la vida del pacient.  

Causes de la paràlisi facial

Hi ha nombroses classes de paràlisis facials, i la paràlisi de Bell o idiopàtica, la causa de la qual és desconeguda, és la més freqüent, ja que representa el 50 % del total. Típicament, és unilateral i en la majoria de casos es resol espontàniament en un termini de sis mesos.

S’han proposat nombrosos agents causals com a responsables d’aquest quadre, entre els quals el virus de l’herpes, encara que no s’ha demostrat.

Sí que s’ha demostrat, en canvi, que el tractament precoç d’aquestes paràlisis amb corticoides orals incrementa les probabilitats d’experimentar una recuperació completa.

Altres patologies que donen lloc a una paràlisi facial són certes malalties infeccioses, tumorals o neurològiques. En aquests casos és primordial tractar el procés causal. 

Quin és el paper del cirurgià oculoplàstic en la paràlisi facial?

Quan la musculatura facial perd el to normal, el múscul orbicular de la parpella superior perd la capacitat de contreure’s i, per tant, de tancar els ulls adequadament. A més, la parpella inferior també pot descendir a causa de la falta de to muscular; això es denomina ectropi. La incapacitat de tancar l’ull completament es denomina lagoftàlmia, i es tradueix en un problema d’exposició de la superfície ocular. Una còrnia exposada és una font de problemes assegurada; les úlceres cornials poden arribar a amenaçar la visió de l’ull afectat.

Hi ha diverses mesures per a assegurar una protecció adequada de la superfície ocular. Des del dia u de la paràlisi cal instaurar pautes de lubricació intenses de l’ull afectat, que consisteixen a aplicar de manera freqüent col·liris i gels lubrificants. És important que el pacient es posi en mans d’un cirurgià oculoplàstic que segueixi l’evolució de la paràlisi i valori la capacitat per a tancar l’ull afectat i l’afectació de la superfície ocular. En un percentatge elevat de casos, n’hi ha prou amb la lubricació per a protegir la superfície ocular mentre s’espera que es recuperi la funció del nervi facial. En alguns casos aquesta mesura no és suficient i cal actuar quirúrgicament per a prevenir o solucionar problemes cornials que amenacen la visió del pacient. Disposem de tot un seguit de cirurgies mínimament invasives que en alguns casos fins i tot es duen a terme a la consulta; la millor opció per a cada pacient depèn de les particularitats de cada cas. És important saber, a més, que totes aquestes cirurgies són reversibles, de manera que no suposen cap impacte en l’expressió facial del pacient en cas que es recuperi de la paràlisi.

Per desgràcia, en alguns casos les paràlisis facials són permanents. En aquests casos hem de buscar solucions permanents que assegurin un tancament adequat de les parpelles i millorin l’aspecte estètic del pacient. Avui en dia la caiguda de la cella o la desviació de la comissura bucal milloren moltíssim amb cirurgies mínimament invasives.