Image Image Image Image Image Image Image Image Image Image
Accessibilitat
Aneu a dalt

Amunt

Blefaroespasme 22/03/2013

Blefaroespamo_botox

El blefaroespasme és el tancament involuntari de les parpelles, o parpelleig excessiu involuntari. Els primers símptomes del blefaroespasme són un augment ocasional del parpelleig d’un ull o de tots dos, o simplement certa dificultat per a mantenir els ulls oberts. La majoria dels pacients amb blefaroespasme presenten, a més, sensibilitat a la llum (fotofòbia) i sequedat dels ulls.

Si la malaltia progressa, els espasmes de les parpelles comencen a augmentar de freqüència, fins que són constants. Aquesta malaltia normalment és progressiva, ja que els espasmes solen augmentar de freqüència i els períodes de relaxació solen ser més curts. No obstant això, en alguns casos els espasmes arriben a aconseguir un replà i es mantenen en aquest nivell sense progressar.

Els símptomes solen començar durant la cinquena i la sisena dècades de vida, i és tres vegades més freqüent entre les dones. Encara que el blefaroespasme essencial benigne (BEB) va ser descrit per primera vegada en una revista mèdica nord-americana el 1985, ha estat durant els últims anys que els metges han començat a reconèixer que es tracta d’una alteració física i no psicològica.

Com es diagnostica el blefaroespasme?

No hi ha cap prova específica per a fer-ne el diagnòstic, ja que es tracta d’un diagnòstic clínic. És habitual que, inicialment, el pacient es pensi que el problema és només producte d’un mal hàbit i que no cerqui atenció mèdica.

Conseqüències del blefaroespasme

Els espasmes es poden incrementar pel que fa a la freqüència i a la durada, de manera que el pacient es converteix en un cec funcional. Si són intensos, els espasmes facials poden interferir en la parla o en la ingesta. Els pacients poden presentar grans dificultats per a conduir, per a llegir, per a veure la televisió o per a fer qualsevol altra activitat necessària durant la vida diària.

Què és l’apràxia de l’obertura palpebral?

L’apràxia de l’obertura de la parpella associada al blefaroespasme és la causa més freqüent del fracàs o del poc èxit del tractament amb toxina botulínica. Els pacients que en presenten tenen dificultats per a obrir les parpelles, fins i tot després que els espasmes palpebrals s’hagin reduït amb toxina botulínica. En aquests casos el pacient necessita un interval de temps després de l’espasme per a obrir les parpelles.

Tractament del blefaroespasme essencial

El tractament amb injeccions de toxina botulínica és, actualment, el tractament escollit per al blefaroespasme.

S’injecten petites quantitats de toxina botulínica en els músculs del voltant dels ulls. Aquestes injeccions afebleixen temporalment els músculs, de manera que els espasmes disminueixen o s’eliminen. L’efecte de les injeccions és sempre temporal i, normalment, dura uns tres mesos, de manera que cal repetir-lo per a mantenir-ne l’efecte.

L’abordatge quirúrgic (orbiculectomia) es reserva per a pacients que no responen al tractament amb toxina botulínica. Consisteix a extirpar, parcialment o totalment, els músculs encarregats del tancament dels ulls, principalment el múscul orbicular. En alguns casos, després de la cirurgia, cal continuar les infiltracions de toxina botulínica.

La toxina botulínica no és efectiva per a tractar l’apràxia de l’obertura palpebral. En un percentatge petit de pacients per als quals l’apràxia és molt invalidant potser cal fer intervencions quirúrgiques, com ara la suspensió frontal, que ajudin a obrir les parpelles.


Autor

Dr. José Nieto, M.D.
Número de Col·legiat COMB: 38.579
Metge Oftalmòleg
Especialista en Cirurgia Plàstica Ocular

Última modificació 22 Novembre, 2017 - 9:09