Ajudes visuals 29/09/2014

Què és la baixa visió?

Els últims avenços en oftalmologia i la freqüència de les revisions oculars preventives permeten que un gran nombre de patologies que afecten els ulls no comportin la pèrdua total de la vista.

No obstant això, algunes malalties provoquen una pèrdua de visió que no es pot restablir per mitjà de la cirurgia, amb altres tractaments farmacològics o fins i tot amb ulleres convencionals. Aquesta visió, que pot ser útil però que és insuficient, s’anomena baixa visió.

Els símptomes més freqüents són la pèrdua de visió detallada d’objectes, la disminució del camp visual (visió lateral, graons...), o tots dos símptomes alhora.

Les malalties més freqüents que ocasionen baixa visió són la degeneració macular associada a l’edat (DMAE), la retinosi pigmentària, la cataracta, la retinopatia diabètica (RD) i el glaucoma.

Quins símptomes presenta la baixa visió?

— Pèrdua de visió central. El pacient nota una pèrdua de visió que li impedeix llegir, veure la televisió, reconèixer les cares de les persones, però que no li impossibilita la mobilitat. Això els passa a les persones que pateixen degeneració macular associada a l’edat (DMAE).

— Pèrdua de camp visual. El pacient té una limitació de la visió perifèrica (lateral, superior, inferior o tubular). Té problemes de mobilitat perquè no veu, per exemple, els obstacles ni les escales. És un símptoma clàssic del glaucoma o de la retinosi pigmentària.
— Enlluernament, pèrdua del contrast i confusió de colors.
— Distorsió de la imatge.
— Visió borrosa.

L’equip especialista en baixa visió fa un estudi per a avaluar la visió de cada pacient. A partir d’aquest estudi, es determina l’agudesa visual, la sensibilitat al contrast, el camp visual i la visió dels colors.

Quan hauríem d’anar a veure l’especialista en baixa visió?

Quan l’oftalmòleg ens ha diagnosticat una malaltia ocular (DMAE, glaucoma, cataracta no operable…) que ens impedeix fer tasques quotidianes de lluny o de prop, i que amb solucions òptiques convencionals (ulleres, lents de contacte…) no aconseguim millorar. Moltes vegades és l’oftalmòleg qui ens recomana aquesta mena de rehabilitació visual.

Ajudes visuals

Totes les persones amb una disminució marcada de la visió que tinguin motivació i interès per a continuar fent les activitats habituals i estiguin disposades a treballar per aconseguir-ho poden millorar el seu estat de manera notable gràcies a diferents adaptacions i ajudes òptiques, sistemes òptics personalitzats i ajudes no òptiques.

Classes d’ajudes

1) Ajudes òptiques

Hi ha diverses classes d’ajudes en funció de les tasques que s’han de dur a terme. Per exemple, lupes; microscopis i telemicroscopis per a tasques de prop com ara llegir, cosir, escriure, pintar, fer manualitats, passatemps, jocs de taula, etc.; telescopis per a veure la televisió, la pissarra, panells informatius, per a seguir esdeveniments esportius, per a visitar museus, per a veure paisatges, per a assistir a concerts, etc. Una altra de les ajudes òptiques importants són els filtres especials, que ajuden amb les radiacions solars, és a dir, eviten l’enlluernament i milloren el contrast.

Lupes

Les lupes són lents positives que permeten augmentar la grandària dels objectes. Com més potent és la lupa, més augmenta la imatge, però ofereix menys camp visual i cal enfocar de més a prop.

És la primera ajuda a la qual es recorre de manera autònoma quan hi ha una pèrdua d’agudesa visual. S’utilitza amb suport com a prescripció inicial en cas d’infants, també com a dispositiu complementari, i és l’ajuda més econòmica i més emprada del mercat.

Microscopis

És una lent positiva o un sistema de lents que es poden emprar a distàncies molt curtes, de manera que se solen fer servir en distàncies de menys de 25 cm. Es basen en el principi d’ampliació per aproximació i permeten veure-hi de manera nítida apropant-se molt a l’objecte. Com més gran és l’augment, més petit és el camp visual i més curta és la distància de treball. Són productes més estètics i el camp visual és més gran que el de les lupes. A més, són funcionals, ja que deixen les mans lliures per a treballar de manera més còmoda i autònoma. Els microscopis permeten escriure si la distància és suficient i s’empren molt per a períodes llargs de lectura.

Telescopis

Els telescopis són els instruments apropiats per a ajudar la visió de lluny, ja que permeten augmentar la imatge de l’objecte sense que ens hi hàgim d’apropar. En aquest cas, s’han d’utilitzar amb la graduació de lluny convencional del pacient. Estan indicats per a les persones que necessiten visió estàtica a una distància determinada, com per exemple per veure la televisió a 2,5 metres.

És l’únic instrument per a veure-hi de lluny i ofereix un gran augment. Els telescopis són molt útils amb la rehabilitació adequada i si es fa un bon ús de l’aparell.

 Telemicroscopis

El telemicroscopi és un telescopi enfocat per a diferents distàncies, normalment de prop. Proporciona una distància de treball més gran que el microscopi, per la qual cosa es considera una ajuda òptica prescrita per a distàncies intermèdies. Com més gran és la distància, més petits són el camp visual i la profunditat de camp. En definitiva, és un telescopi, enfocat a una distància determinada, a través d’una lent d’aproximació. S’usa per a diferents activitats en visió de prop segons les necessitats i els objectius del pacient.

S’utilitza per a assistir a espectacles, cinema, esdeveniments esportius, etc. També en activitats quotidianes com ara mirar la televisió a la distància de sempre i les tasques que es duen a terme a distàncies intermèdies. Altres exemples són pintar, llegir partitures, treballar amb l’ordinador. A més, és molt útil per a fer treballs manuals que requereixin moure les mans entre el pla de visió i l’ajuda. Molts pacients l’empren per a llegir sense haver-se d’apropar massa al paper.

Filtres

Els filtres especials ajuden amb les radiacions solars, és a dir, eviten l’enlluernament i milloren el contrast. Les radiacions lluminoses emeses pel sol són: rajos ultraviolats, espectre visible, rajos infrarojos.

Els rajos ultraviolats són filtrats per la capa d’ozó. Els infrarojos, per les gotes d’aigua disperses a l’atmosfera. En canvi, l’espectre visible és la longitud d’ona més curta i que pot absorbir l’ull. S’ha demostrat la toxicitat que la llum blava comporta per a la retina, ja que produeix lesions fotoquímiques i es dispersa en totes direccions, ja sigui a l’atmosfera o a l’ull humà.

El pacient amb baixa visió pateix les radiacions solars cada dia: com més il•luminació i més potència de llum, el pacient amb baixa visió percep millor els estímuls, però també hi ha més factors: més radiació ultraviolada i, per tant, augmenten la fluorescència, l’enlluernament i la dispersió. El control de la llum per a reduir les interferències s’efectua mitjançant l’absorció selectiva de la longitud d’ona; i, per fer-ho, després d’una anàlisi exhaustiva, s’empra un filtre o un altre.

Els filtres selectius filtren la radiació ultraviolada, la violeta i la blava, des de 400 fins a 585 nanòmetres. Redueixen de manera eficaç l’enlluernament originat per la dispersió de la llum pels mitjans oculars.

Aquests filtres selectius, cada vegada més emprats, aporten més contrast i més comoditat, i eviten l’enlluernament a les persones que pateixen baixa visió.

2) Ajudes no òptiques

Són totes les ajudes que no són sistemes òptics d’ampliació i que, no obstant això, ajuden el pacient a desenvolupar les habilitats de la vida diària amb més facilitat, com per exemple els hàbits de comportament a taula, les activitats quotidianes com ara netejar, cosir o planxar, les tasques de la cuina, la gestió dels diners, l’ús del telèfon, etc.

Uns quants exemples d’ajudes no òptiques són els següents:

— Faristols: amb una inclinació de 20° per a escriure i de 90° per a llegir.
— Rellotges: parlants, macros, tàctils.
— Audiollibres: cassets.
— Tiposcopis.
— Jocs de cartes, dòminos macro.
— Moneders especials.
— Instruments de cuina per a baixa visió.
— Telèfons adaptats.

L’assessorament als nostres pacients és primordial, ja que amb les ajudes necessàries, òptiques i no òptiques, i amb diversos consells segons la patologia i les necessitats, el pacient pot millorar considerablement la qualitat de vida. Així doncs, aquests consells, complementaris a la prescripció d’ajuda visual, contribueixen a millorar la vida de les persones que pateixen baixa visió.

3. Ajudes electròniques

Quan les ajudes convencionals no són suficients, podem augmentar la imatge per mitjans electrònics. Estan especialment recomanats per a llegir i escriure. Aquestes ajudes proporcionen més comoditat, i alguns exemples són: lupes electròniques, televisió, circuits tancats de televisió, etc. A més, faciliten un augment considerable mantenint la distància de lectura normal. El camp de lectura és més gran que amb les ajudes òptiques quan se superen els 8×-12× (augments).

Les ajudes electròniques ofereixen més profunditat de camp que les ajudes òptiques. Així doncs, l’usuari disposa d’espai suficient per a passar les pàgines d’un llibre, escriure, etc. Una altra de les particularitats és que permeten la visió binocular (si n’hi ha) i que l’usuari es pot moure cap endavant, cap enrere, cap a l’esquerra o cap a la dreta sense desenfocar. Generalment, la imatge es projectava en blanc i negre, encara que actualment han aparegut en diferents colors amb variabilitat en el contrast.

Com triem les ajudes adequades?

L’ajuda idònia per a cada pacient es determina a partir de diverses variables:

— L’agudesa visual.
— El camp visual (camp central, camp perifèric).
— Els objectius del pacient (llegir, mirar la televisió, cosir, cuinar, etc.).
— La motivació (psicològicament motivat, en funció dels objectius, de l’edat, de la professió, etc.).